7 de juny del 2010

*Joan Miró*



http://culturaysociedad.com/wp-content/uploads/2009/03/6h5c6es.jpg

*Joan Miró*

Pintor español, Miró nació el 20 de abril de 1893 en Barcelona, estudió en la Escuela de Bellas Artes y en la Academia Galí. Sus obras recogen motivos extraídos del reino de la memoria y el subconsciente con gran fantasía e imaginación, y que se hallan entre las más originales del siglo XX.

Su obra anterior a 1920 muestra una amplia gama de influencias, entre las que se cuentan los brillantes colores de los fauvistas, las formas fragmentadas del cubismo y las bidimensionales de los frescos románicos catalanes. En 1920 se trasladó a París, encontrándose con Pablo Picasso, donde, bajo la influencia de los poetas y escritores surrealistas, fue madurando su estilo. Miró arranca de la memoria, de la fantasía y de lo irracional para crear obras que son transposiciones visuales de la poesía surrealista. Estas visiones oníricas, como El campesino catalán de la guitarra, El carnaval del arlequín (1925) o Interior holandés (1928), a menudo comportan una visión humorística o fantástica, conteniendo imágenes distorsionadas de animales jugando, formas orgánicas retorcidas o extrañas construcciones geométricas. Las composiciones de estas obras se organizan sobre neutros fondos planos y están pintadas con una gama limitada de colores brillantes, especialmente azul, rojo, amarillo, verde y negro. En ellas se disponen sobre el lienzo, como de modo arbitrario, siluetas de amebas amorfas alternando con líneas bastante acentuadas, puntos, rizos o plumas.

Posteriormente, Miró produjo obras más etéreas en las que las formas y figuras orgánicas se reducen a puntos, líneas y explosiones de colorido abstractos. Volvió a España en 1940. Miró también experimentó con otros medios artísticos, como grabados y litografías, a los que se dedicó en la década de 1950. También realizó acuarelas, pasteles, collages, pintura sobre cobre, escultura, escenografías teatrales y cartones para tapices. Sin embargo, las creaciones que han tenido una mayor trascendencia, junto con su obra pictórica, son sus esculturas cerámicas, entre las que destacan los grandes murales cerámicos La pared de la Luna y La pared del Sol (1957-1959) para el edificio de la UNESCO en París y el mural del Palacio de Congresos y Exposiciones de Madrid. En la actualidad su producción puede contemplarse en la Fundació Joan Miró en Barcelona y en los principales museos de arte contemporáneo de todo el mundo.

comentario: Joan Miró es un des pintor meus preferits per els seus colors tan vius que fa servir, en trensmiteixen alegria també m'agra el fet de posarma el devanti imaginar el que volen trensmitir hi el que realment és , devegades tenen molts de sentits, també es segon la persona trop jo , cada un posa la seva imaginació,però relament el que volen dir ell ho sap , son una mica dificils la varitat de dir realment el que veus pero tots en tenen un
com totes les pintures , totes es pinten per una causa i diu molt sobra lestat danim de la persona que el pinta, i els colors que fa utilitzar hasta també es pot ariba es sabra la personalitat i psicologia de cada persona.

algunes de les seves obres:

http://images.artelista.com/artelista/obras/fichas/5/6/9/5647608939433056.jpghttp://dgjaus.files.wordpress.com/2009/06/joan-miro-vuelo-de-pajaros-83993.jpg

Un d'els cuadres que m'ha agraden més :

http://arteacontramano.files.wordpress.com/2008/07/miro-garden.jpg

3 de juny del 2010

*Fiesta en el mar*



http://images.fanpop.com/images/image_uploads/NEMO-finding-nemo-53765_1024_768.jpg


*Fiesta en el mar*


Suenan caracolas

flautas de coral.

Tocan lo tambores,

pulpo y calamar.



Baila que te baila

en suave compás

hay una estrellita

que brilla en el mar.



Mueve su ancha enagua

de blanco cancán

y a todos convida

con ella a bailar.



Se fugó del cielo

en noche de San Juan

sin que se enterará

don Sol, su papá.



Pues, cuando se entere,

¡ya ustedes verán!

que en la madrugada

la vendrá a buscar.


(Andrés Díaz Marrero)


Comentari: Un poema molt alegre , sobre la vida del fons del mar , també es refereix a les festes de Sant Joan. Que solen ser molt alegres i se sol
ballar i cantar al voltant de les fogueres.

*Un tastet dels poemes de Rosa Leveroni*





Quina nit més clara, amor!

Podem fer pesca d'estrelles

que ens deixaran a les mans

lluïssor d'escates verdes.

Quina nit més bella, amor!

Amb perfum de lluna tendra,

navegarem pel perfum

que tindrà regust de menta.

*

He fet volar l'estel,

ben alt, del meu anhel,

i no l'has vist. *

S'encanten uns núvols fins

en el repòs del migdia.

Tremola el vol de coloms

damunt la mar adormida.

Ve de lluny una cançó

que s'atura, enyoradissa.

Sospira suau el vent

besant una vela pia...

És el teu encís tan bell

en aquesta pau marina,

Primavera.... Quin enyor

d'aquell amor que tenia!...

*

Si em prenies un sospir

un altre te'n seguiria;

després vindria el tercer,

després ja em descomptaria...

No vull mai més que el dolor

pugui fer-me companyia.

Si em prenies un sospir

potser ja t'estimaria!...


*Rosa Leveroni*

Comentari: aquest poema es molt romàntic, d'un amor perdut, però encare es sent estima. Però no es vol patir el dolor que és va patir el passat.

*La fada dels pecupins*


http://blocs.xtec.cat/bibliocom/files/2008/12/fades.jpg


Fada de les illes.
Una ànima salada.
Les engrunes de mar
mullen la seva cara, càlida.

És un somni d’il•lusions trobades
entre les ànimes joves nates
Que guia i motiva, constant.
Que viu i inspira, estimant.

Plena de llum mallorquina.
Plena de tendresa divina.
Omple els cors bategants
Generositat gegant.

A la nit,
una espurna,
de foc intens,
de les llunes,
il•lumina viva
els paratges
-de les viles-
Sense fer més,
que un riure
a cada racó,
a cada petó,
a cada anada,
a cada tornada,
-a trenc d’alba-
a cada matí,
a cada vesprada.
És ella, tot sent
una ànima blanca,
una bella farola
que no és sola.
Si més no, broda
aquell mocador
que començà
una tardor.
I tot just ara,
l’acaba…
amb l’estiu
endavant,
expectant,
de noves…
noves.

Les fades existeixen,
Tu n’ets la prova

*Carolina Ibac*

Comentari: Un poema molt bonic dedicat a la nostra tutora una persona molt aguda i simpàtica i sobra tot divertida hehe en general una bona tutora . :)

2 de juny del 2010

*Opinió sobre un parell de qüestions sobre la poesia*



http://trestizas.files.wordpress.com/2009/06/poesia_infantil.jpg



2.1. Influeix la poesia en l'educació dels adolescents com tu?

Potser sí que ens influeixi, però tampoc se li dóna la importància que hauria de tenir. Quan comences a llegir poemes li agafes el gustet i t'interesses més per ella. Influeix a l'hora d'escriure, ja que t'ajuda a escriure millor.



2.
2. Quina importància té la poesia en l'educació de la sensibilitat?

Si partim de la base que costa menys demostrar la sensibilitat quan s'escriu poesia, perquè l'escrius des dels teus sentiments, es pot dir que té una gran importància per a l'educació de la sensibilitat.

2.3. Caldria donar-li més importància als instituts?

Trob que sí que se li hauria de donar molta més importància als instituts. Partint des de la base d'intentar crear la motivació necessària perquè agradi molt més.

2.4. Què es pot aprendre amb la poesia?

Ajuda a entendre molt millor els escrits, a saber escriure i a explicar-te millor amb poques paraules, i a expressar molt millor els teus sentiments.

*Amor en la biblioteca*


*Poema*


http://robinsonesurbanos.org/files/u320/biblioteca.jpg


Conten que conten que hi havia

una vegada una princesa

que vivia en un estant

d’una vella biblioteca.

Sa casa era un conte de fades,

que quasi ningú no llegia,

estava entre un diccionari

i un llibre de poesia.

Solament alguns xiquets

n’acariciaven les pàgines

i visitaven de vegades

el seu palau de paraules.

Des de la torre més alta,

sospirava la princesa.

Llàgrimes de tinta negra

lletrejaven la seua tristesa.

És que ella estava avorrida

de viure la mateixa història

que de tant repetirse

es sabia de memòria:

una bruixa l’encisava

per envejar la seua bellesa

i el príncep la salvava

per a casar-se amb ella.

Conten que conten que un dia,

just a l’últim estant

algú trobà un altre llibre

que no havia vist abans.

En obrir-lo amb suavitat

de les seues fulles groguenques

va eixir un capità pirata

que estava en aquesta novel·la.

Aguaitada entre les pàgines

la princesa el mirava.

Ell dibuixà un somriure

tan sols per saludar-la.

I taral·lejà la cançó

que el mar li canta a la lluna

i li regalà un collar

fet d’algues i d’escuma.

Assegut sobre un rengló

el pirata, cada nit,

l’esperava en un cantó

del capítol catorze.

I la princesa muntava

una escala de síl·labes

per trobar-se el pirata

en l’última represa.

Així es quedaven tot plegats

fins que traspuntava el sol,

escoltant el murmuri tebi

del mar, en un caragol.

Conten que conten que al maig

els dos se n’anaren un dia

i deixaren en els seus llibres

moltes pàgines buides.

Els personatges del llibre

ofesos protestaven

“Les princeses dels contes

no se’n van amb els pirates”.

Però ells ja estaven lluny,

molt lluny, en alta mar

i escrivien una altra història

conjugant el verb estimar.

El pirata i la princesa

aferrada al seu braç d’acer

naveguen per set mar

en un vaixell de paper.

Comentari: Aquest poema m'ha agradat pel que explica i perquè pareix un conte. és tracta de una pricesa que estava cansada i trista de la mateixa història, que sempre es repatia que ningu la llegia.

*Amor en la biblioteca*

*Prosa*




Conten que conten que hi haviauna vegada una princesaque vivia en un estantd’una vella biblioteca.Sa casa era un conte de fades,que quasi ningú no llegia,estava entre un diccionarii un llibre de poesia.Solament alguns xiquetsn’acariciaven les pàginesi visitaven de vegadesel seu palau de paraules.Des de la torre més alta,sospirava la princesa.Llàgrimes de tinta negralletrejaven la seua tristesa.És que ella estava avorridade viure la mateixa històriaque de tant repetirsees sabia de memòria:una bruixa l’encisavaper envejar la seua bellesai el príncep la salvavaper a casar-se amb ella.Conten que conten que un dia,just a l’últim estantalgú trobà un altre llibreque no havia vist abans.En obrir-lo amb suavitatde les seues fulles groguenquesva eixir un capità pirataque estava en aquesta novel·la.Aguaitada entre les pàginesla princesa el mirava.Ell dibuixà un somriuretan sols per saludar-la.I taral·lejà la cançóque el mar li canta a la llunai li regalà un collarfet d’algues i d’escuma.Assegut sobre un renglóel pirata, cada nit,l’esperava en un cantódel capítol catorze.I la princesa muntavauna escala de síl·labesper trobar-se el pirataen l’última represa.Així es quedaven tot plegatsfins que traspuntava el sol,escoltant el murmuri tebidel mar, en un caragol.Conten que conten que al maigels dos se n’anaren un diai deixaren en els seus llibresmoltes pàgines buides.Els personatges del llibreofesos protestaven“Les princeses dels contesno se’n van amb els pirates”.Però ells ja estaven lluny,molt lluny, en alta mari escrivien una altra històriaconjugant el verb estimar.El pirata i la princesaaferrada al seu braç d’acernaveguen per set maren un vaixell de paper.


1 de juny del 2010

*Chinchilla*

http://www.animalesextincion.es/images/noticias/1307090540_Chinchilla_5.jpg

Chinchilla


Es un género de mamíferos roedores de la familia Chinchillidae conocidos coloquialmente como chinchillas. Es endémico de la mitad sur de los Andes. El género Chinchilla agrupa dos especies salvajes y una variedad doméstica, creada por el cruce de las salvajes, aparte de la variedad doméstica, todas las chinchillas están amenazadas de extinción. Las chinchillas son muy apreciadas en peletería y han sido cazadas en gran cantidad, lo que las ha llevado a su escasez.

Especies salvajes y variedades domésticas

Chinchilla brevicaudata

chinchilla de cola corta.

La chinchilla verdadera (Chinchilla chinchilla, antes Ch inchilla brevicaudata)también llamada chinchilla boliviana, peruana, del altiplano, colicorta o real, es una especie de roedor de la familia Chinchillidae


Chichilla lanigera

chinchilla de cola larga
http://www.animalnaturegrow.com/img/peqmamiferos/chinchilla.jpg
La chinchilla de cola larga (Chinchilla lanigera), también conocida como chinchilla chilena, costera o menor, es unaespecie de roedor de la familia Chinchillidae. Es una de las dos especies del género Chinchilla.


Características y alimentación

Beben algua del racio y comen alimentos variados que cogen con sus patas anteriores prensiles. Su dieta es esencialmente vegetariana (hierba, cactus, fruta) Las chinchillas se comen cualquier vegetal comestible, pero a veces también pueden consumir insectos.

Reproducción

http://www.cienciainfinita.com/imagenes/Baby_chinchilla6.jpg


Las chinchillas viven alrededor de diez años en libertad y en cautividad alcanzan hasta veinticinco años de edad. La de más edad conocida tenía veintiséis años en el 2008 . Las chinchillas se reproducen lentamente en comparación con otros roedores.

  • La madurez sexual se alcanza a la edad de ocho meses.
  • La gestación dura un mínimo de ciento once días.
  • Las crías nacen con pelo y con los ojos abiertos y con dientes útiles, siendo capaces a las pocas horas de correr y saltar a la vez que ya son hábiles para tomar comida sólida.
  • La lactancia de las crías tiene que ser de un mínimo de dos meses, aunque empezarán a probar alimento sólido a los pocos días de nacer, necesitando aun así la leche materna
  • Las hembras tienen una media de dos camadas por año, generalmente con dos crías en cada una.
  • No es aconsejable que tengan más de dos camadas al año ya que la larga gestación y lactancia, les produce un gran desgaste.

http://bellybuttontreasures.files.wordpress.com/2008/07/chinchilla.jpg


Cometario: He decidido hablar de este animal, la chinchilla, porque es muy particular. Es un animal muy bueno, no suele morder y por esto dicen que es ideal para que lo tengan los niños. Además, son muy cariñosos, les gusta mucho que jueguen con ellos, aunque son muy tranquilos. Les cuesta coger confianza, al principio, pero luego ya está. Tienen su propio horario para comer, para dormir y para pasear.

*Descripció del paisatje*

http://www.ipantalla.com/wp-content/uploads/2009/11/campo_en_primavera.jpg

Avui dia 1 de Juny, en fet una desccripció del paisatge que tenim devant la biblioteca , ens en nat a fora i en fet la desccripció, es veuen molts abrers treuen les fulles tots estàn molts verds,també es pot veura unes gaviotes que estàn pel pati fent voltes van i venen,és veu que les plates que avien sembrat ja no i son les an tellades i de elles an fet les bales de palla, també es poden veura les cases que estan a la part del derrera del camp i les muntanyes de molt més lluny es poden veura,és un dia de molt de sol es nota que ja arriba l'estiu el camp te molt de color viu .

* Gloria Fuertes*

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg08A5aX32xUaKxbuswPKaXZmpzcmWWmnNNTxWBM5QOcn9t4AmsaA-ipVRbLeGAlaqMgXduatIx5RDOyiSpizBYOQauukCYM2D4SrB6BvShXyYpQDdSxs6gIgXBCibZUN3ZQVTpH6VC8h4/s320/Gloriafuertes2.jpg


Gloria Fuertes

Gloria nació en Lavapiés, en la época un modesto barrio del Madrid antiguo. Su madre era costurera y sirvienta; su padre, bedel. Poco se sabe de su vida familiar, a lo que ha contribuido que la escritora siempre guardara celosamente su intimidad.

Asistió al Instituto de Educación Profesional de la Mujer, pero sus aficiones eran muy diferentes a las propias de las mujeres de su época. Su interés por las letras comenzó a la temprana edad de cinco años, cuando ya escribía y dibujaba sus propios cuentos. Empezó a escribir versos a los catorce años, a25.36 los quince los leía en Radio España de Madrid y a los diecisiete dio forma a su primer libro de poemas, Isla ignorada, que sería publicado en 1950.

Entre 1940 y 1953 comenzó a colaborar en revistas infantiles, Pelayos, Chicos, chicas y chiquitito, Maravillas y el suplemento infantil del diario Arriba, para el que publicó las historietas de Coletas y Pelines, una niña de nueve años y un niño de seis respectivamente, que alcanzaron una gran popularidad entre los lectores infantiles.

Fallece el 27 de noviembre de 1998, víctima de un cáncer de pulmón, en Madrid

Algunas de sus obras

Literatura infantil

  • Canciones para niños (1952)
  • Villancicos (1956)
  • Cangura para todo (1968). Mención de honor en el Premio Hans Christian Andersen de literatura infantil.
  • Don Pato y Don Pito (1970)
  • Aurora, Brígida y Carlos (1970)
  • La pájara pinta (1972)
  • El camello cojito (1978)
  • El hada acaramelada (1973)
  • La gata chundarata y otros cuentos (1974)
  • El dragón tragón (1978)
  • La momia tiene catarro (1978)
  • El libro loco. De todo un poco (1981)
  • El perro que no sabía ladrar (1982)
  • El abecedario de don Hilario (1983)
  • Trabalenguas para que se trabe tu lengua (1988)

Literatura para adultos

  • Isla ignorada (1950)
  • Antología y poemas del suburbio (1954)
  • Aconsejo beber hilo (1954)
  • Todo asusta Caracas (1958). Primera mención del Concurso Internacional de Poesía Lírica Hispana
  • Que estás en la tierra (1962)
  • Ni tiro, ni veneno, ni navaja (1965). Premio Guipúzcoa
  • Poeta de guardia (1968)
  • Cómo atar los bigotes al tigre (1969). Accésit premio Vizcaya
  • Antología poética (1950-1969)
  • Sola en la sala (1973)
  • Cuando amas aprendes geografía (1973)
  • Obras incompletas (1980)
  • Historia de Gloria: (amor, humor y desamor) (1983)
  • Mujer de verso en pecho (1983)
  • Pecábamos como ángeles (1997)
  • Glorierías (1999)
  • Es difícil ser feliz una tarde (2005)
  • El Rastro (2006)
  • Se beben la luz (2008)

*El reflejo de la letra*




El reflejo de la letra
(Ana Kupfer)

Frente a frente se halló el poeta
reflejado en su pergamino.
Anunció su vacío,
encontró pura nostalgia.
Gritó, pero nadie lo escuchó.
El escritor se encerró en su poema,

llegó a su memoria todo lo que le faltaba
y miró hacia atrás,
derramando versos
en una gaviota.

Comentari: El que transmet aquest poema és que el poeta escriu enfadat, mirant el passat, records que vol treure en silenci i, al mateix temps, com si cridàs de tristesa o ràbia. Treu tot el que sent , ficant-se intensament en el seu escrit, necessita ser escoltat.