*Timiditat*

(Poema dedicat a la Monika Frývaldová)

La deessa del tim
no és més que la timidesa,
el fugir del centre d’atenció,
el veure el món des de la perifèria.
Les vergonyes són senyores
que s’amaguen sota l’estora
atès què guarden amb molt de caliu
tot allò que es mou per dins, ben viu.
Sóc silenciosa i sibil•lina,
enigmàtica i quasi divina,
regalant sons d’ocarina,
a cada mim, a cada vida.
La meva veu s’escolta per dins.
Millora amb el temps,
com els bons vins.
Breu i temorosa,
al començament.
Clara i amb força,
sempre transparent.
I esclata, amb les rialles,
quan són moltes, les passes.
A treure d’alba.
és quan reneixo,
ja innata.
I és quan em mostro,
amb una besada.
I un camí, en el bosc,
et duu cap a mi.
I de nit,
Arribes a les palpentes
i amb mi, ensopegues.
Els meus ulls són les teves mans.
Et guio per poder arribar.
Allà, on t’espero
Allà, on et trobo a faltar.
Tinc reserves.
Totes teves.
Són elles
Qui t’esperen.

La timiditat és només una prova
per a que traspassis les esferes
I facis un màgic descobriment:
-la meva ànima i ment-

*Carolina Ibac*

Comentari: Na Monika sí que és una mica tímida Moniiiii, és la veritat, encara que fora de classe no ho és tant.

*Lady Gaga*

Lady Gaga

Lady Gaga va neixer a Noeva york, Estados Unidos el 28 de març el 1986, el seu nom verder és Stefani Joanne Angelina Germanotta, és una cantat ,compositora, i ballarina i teclista estadounidense , va trebellar com a compositora per artistes consegrats com Akon .Durant aquest perioda va comensar a introduir la veu musical per locasl de Nueva York, despres per la seva veu en Akon li va dir que si es volia incoporar a la seva discografica Kon live Distribution , en la cual va comensar a preperar el seu albun debut.

El seu albun debut va ser llesant el mercat el dia 19 d'agost de 2008, ademés de rebre critiques positives, però el seu albun va tindre bona recepció. Va ser numero 1 a Canada, Reino Unido,Irlanda,Alemania.El seu albu va generar varis numeros 1 internacionals. Els dos primers Just Dance, Poker Face, aquets dics varen ser numero 1 en els paisos Reino Unido,Irlanda,Alemania.

Lady gaga va fer la seva primera gira el 2009 la va nomanar The fema Ball tour, el derer trimestre del 2009 va fer la seva segona gira mundial The monster ball Tour.
Gaga sa vist influenciada en la moda i ha estat apreciada per la seva manera de vestir un estil tan provocador.

Musicalment s'ha inspirat en l'estil glam els rokers com Just Dance,
i com cantants del pop com Michael Jackson y Madona. desde la fexe a venut 15 millons de albuns. Entre els hits es troba Just Dance,LoveGame, Paparazzi,Bad Romance, Telephone.

Inafancia i aducació

Stefani Joanne Angelina Germanotta va neixer a Yonkers,(Nuva York) filla de Joseph y Cynthia Germannota , el seu para Joseph es un empresari de internet, i la seva mare treballa com asistent de telecomunicació,Gaga es decendente como italioamericana per part del seu pare, hi per la part del seva mare francocanadiense,francesa, alemana i inglesa.

Aprenet a tocar el piano en 4 anys , Lady Gaga va fer la seva primera balada amb el piano els 13 anys i va comensar a practicar per les nits a micros abiertos els 14anys.

Lady Gaga va abandonar la escola perquè deia que els mestres molts injustos am ella , daie que ella quan era petita pesava molt més que ara i els mestres no la deixaven dur falta i vestits per el fet d'aixo , cosa que a les altres que estaven molt més primes que que tania el físic més bonic si lis deixa-va , els profesors lis deia que elles es veien diferent , i normal ella es va cansar i va dir es injust i va sortir de l'escola.

*Dites populars i refranys del sol*

*Dites populars i refranys del sol*

Aigua de juliol encén el sol
Al juliol, trau les garbes al sol
Al mes de Juliol, a l'era hi fa bon sol
Any de sol, any d'alegria*Quan fa sol la veritat és que els dies són molt més alegres*
Bon sol per Sant Jordi i Sant Marc i podràs veure el vi a raig
Corona de sol mulla els pastors, corona de lluna pastors eixuga *del sol que fa els pastors de la feina que fan els fa suar*
Crema més el sol d'Abril que el de tot l'estiu
De l'aigua d'octubre i de sol de maig, naix el blat
Del sol d'hivern i de núvols d'estiu, enganyats eixiu
El sol de març porta refredats
El sol de juny estalvia llum* Sí que s'estavia llum sí, el la llum que dóna el sol ja basta*
El sol de Març es nota set anys a la cara
El sol ha sortit i ha fet cluc, no pensis, pagès, en res d'eixut *amb el sol que fa per l'estiu tot s'eixuga més aviat, res està banyat*
El sol, a l'hivern enmadrat, es lleva tard i s'acotxa aviat
En presència del sol, poca llum és gresol
Hivern molt assolellat, estiu molt ventat
Pel Juny, molt sol i molta son* si és el que jo entenc , que pel juny fa molt de sol i com que són vacances, hi ha son hahaha*
Pel juliol, pobres dels que estan al sol* el sol que sol fer per juliol és molt pesat de la calor que fa*
Per l’advent, posa’t al sol i guarda’t del vent
Per l’Octubre, fuig de l’ombra i busca el sol* per l'octubre ja es nota la fresqueta , si no et vols custipar ves cap el sol*
Pluja d'Abril i sol de tardor, solen fer l'any millor
Quan el sol es pon amb capa, de tres dies no se'n escapa
Quan plou i fa sol, passeja el caragol* el caragol sempre surt després d'haver plogut, amb el sol.*
Quan surt el sol, surt per a tothom* el sol el gaudeix tothom a qui és a qui no li agrada veurel i que en fasi*
Qui té sol, que més vol? *el sol es una de les coses que cuant et xeques és el que prime mires si en fa o no *
Rojor al vespre, sol a la finestra
Sol blanc, senyal de fang
Sol de febrer, emmascara com un calderer
Sol eixint, Déu ens do un bon pensament
Sol i aigua, temps de Març
Sol matiner no dura dia sencer
Sol que pica, aigua segura
Vent de llevant, sol triomfant

*Perfecció somniada*

(Poema dedicat a en Mauricio Costa)

Porto la motxilla a l’esquena.
Plena d’alegries i de penes.
Les enyorances es troben al fons.
Les esperances, a dalt de tot.

Cerco la perfecció arreu.
Les limitacions són obstacles
que fan pagar sempre un preu.

I el pago de bon gust,
doncs veig l’aire molt pur,
rere tot aquest fum.

Les notes musicals
rodegen cada instant.
M’ajuden a tirar endavant,
amb totes les responsabilitats.

He deixat enrere la infantesa.
Conec d’a prop la maduresa.
La bogeria em fa somniar.
I al llevar-me,
es torna perfecta,
sempre.

∞ ∞ ∞

i n f i N I T a
i
e t e r n a

∞ ∞ ∞

Els riscos es cobren conseqüències.
El pensament m’ajuda a ordenar,
tot caminant, per sota les estrelles .
Són elles les que m’enlluernen.

El silenci del meu cor us escolta,
bategant.

*Carolina ibac*

*Mirada bruna aturada*

(Poema dedicat a la Míriam)

Mirada bruna aturada,
que guaita les onades.
Des de la distància,
contempla amb ànsia.

Es despulla de la superfície.
S’endinsa en la mar blava,
amb valentia, sense recança,
amb alegria i entusiasme.

Neda, sense por.
Riu, entre braça i braça.
-és un món-
Balla, a cada ventada.

La tempesta arriba
I amb ella, la ira.
Sonen els trons
i les malediccions.

Els onatges s’esveren.
El vent bufa ben fort.
El cel no espera.
La llum se’n fot.

Moments espontanis
que empolsinen vigor
no hi ha qui la calli
quan té la raó.

És ella, de mena.
És ella, ben tendra.
És ella, sempre.
És ella, eterna.

*carolina ibac*

comentari:Un poema molt bonic diu realment com es na miriam.

*És el teu torn*

s

(Poema dedicat a en Jaume Oliver Vidal)

Rius de gent.
Segueixes el corrent.
Et porten present.
Sents sempre sent.

Paraules escalfades,
per converses encantades,
entre boscos i fades,
amb companys i companyes.

És el teu torn!
És el moment de dir la teva.
Llança el teu tro!
Tots escoltem la teva ciència.

La tempesta de les idees
ens durà la teva essència:

Extro___vertit
Di___vertit

Vesteixes alegria cada dia,
tot despullant-te a la vida.

Ets tossut, ets caparrut.
No hi ha qui t’aturi
davant les injustícies,
davant la veritat fictícia.

És el teu torn!
Tornaràs de la tornada
-dels astres-
més enllà de l’albada.

El teu torn… també és nostre.

*A coll i ment*

(Dedicat a la Lupe Romero Bustos)

S’estén dins el mirall d’una ànima blanca
Somriu dins el riu d’aigües sanes.
Ofereix les seves mans
a qui li demana.

Enrere han quedat les seves arrels.
Casa seva, ara, és una altra terra.
Lluita, s’adapta i continua,
sempre amb optimisme.

No existeixen murs, per ella.
No existeixen, per ella, barreres.
Per ella, no existeixen fronteres.
Per ella, existeixen les essències…
… ben pures i ben netes.

La sinceritat és la seva eina.
La confiança la fa propera.
L’amistat no té espera,
Lluita contra les guerres.

El seu cor arriba a tothom.
Està sempre a l’aguait
de les necessitats alienes,
per poder escampar
allò que potser espera:

[A.. COLL... I... MENT]

Sensibilitat tendra.
Fuig de les penes.
Creu en les estrelles.
-Sense reserves-

Cada dia que neix, ella l’estrena
amb un somriure -sempre-.

*Carolina ibac*

Comentari: És molt curiós com, sense conèixer-nos en persona, ens descriu tan bé. Són impressionants els poemes que fa. Jo li demanaria el secret de com ho aconsegueix. Na Lupe ha quedat molt ben reflectida. És magnífic, de veritat, m'encanta .

*Carrera de fons*

(Poema dedicat a en Joan Garcias Vadell)

El tren se m’ha escapat.

Però mai no és tard.

M’esperarà un altre

que ja arribarà.

Sempre tindré temps per endavant.

Sempre tindré temps per pensar.

Sempre el temps estarà al meu costat.

Però l’haig d’alimentar.

L’haig d’aprofitar.

L’haig d’estimar.

* * * * * * * *

S e G o N s

T r O b A t S

* * * * * * * *

Ànima estesa sobre l’esfera.

Llum fosca que em despista.

Mentre volo pel món sobre la catifa,

veig, des de les alçades, la vida.

I la miro, amb recança.

No tot és tan fàcil com diuen.

I l’esforç m’endinsa en el passotisme.

Només una mà amiga.

Només quelcom sincer i vertader.

Només allò més simple.

Sense parafernàlies en el desert.

-veurà la meva essència

sense judicis enrere-

Mireu-me.

No sóc res i ho sóc tot.

Mireu-me,

que sóc aquí.

Mireu-me,

que tinc un destí.

I només jo el faré seguir.

Mireu-me ara.

I espereu a mirar-me demà.

Veureu la calma.

M’hauré trobat.

Sóc rebel amb causa.

Sí, i què?

Però assoliré les fites sense pausa.

Tingueu-ho ben present.

*Carolina Ibac*

*Rere el silenci*

(Dedicat a na Maria Teresa Gayá Febrer)



Filla de l’Orient.
Escolta en tot moment.
Aprèn, pacient.
Calma present.

Rere el silenci,
s’amaga dolça
a primera volta.

Rere el silenci,
Una flor s’obra.
I la seva olor omple.

És una font que veu de l’aigua.
S’emplena, gota a gota, constant.
Un tap tímid l’empresona, compacte.
És un cau de sentiments que esperen.
És un racó ple de força, d’essència, forta
La paciència espera la confiança, mentre.
El seny i la por fan l’amor a dret i a torta.
El got mig ple, mig buit, és allà sempre.
I ella va bevent, amb pauses… eternes.
I esperem, expectants, -el seu esclat!-
I quan arriba… el suro surt desbordat.
Temps de celebració, l’ànima és oberta.
Podem, per fi, veure la font i beure d’ella.
L’aigua transparent i quieta és ben neta.
Calia esperar, com els bons vins de la terra.
Calia esperar, per abraçar les seves idees.
No tot és de cop i prou, no tot és de sobte.
Cadascú tenim el nostre ritme, constant.
Altres molt accelerats i d’altres, no tant.
Però tots seguim la mateixa línia, la vida.
Uns van endavant, amb els riscos saltant.
Altres enrere, a cada pas que fan, pensant.
Ella, callada, pensa i rumia, rialles contínues.
Dolça vida, dolça ànima, dolça especialitat.
Beu d’aquesta ampolla – i la sentiràs tota -.
Sent aquesta ampolla – i te la beuràs gota

… a …

gota. -

…dolça.

*Carolina Ibac*

comentari: M'ha agradat molt , a més, m'he sentit molt indentificada amb aquest poema, pareix com si la poetessa em conegués de tota la vida. M'ha agradat el fet que ha inclós el nom del meu blog "Dolça vida". Moltes gràcies per aquest poema.

A tu, mascle

Tu, mascle, que penses que ho saps tot.
Tu, mascle, que et sents sempre superior.
Tu, mascle, que menysprees les dones.
Tu mascle que ben poc els dónes.
Tu, mascle, que et sents amb drets.
Tu, mascle, que no vas dret.
Tu, mascle, mira’m a la cara.
que jo sóc dona i també mare.

Potser no te n’adones.
Potser mames del passat,
un passat que ens ha fet mal.
Potser una dona t’ha mal ensenyat.
Potser només ets un animal.
Potser mai hi has pensat.

Potser… qui sap?
Només tu ho pots esbrinar.

Potser ara és el teu moment.
Potser ara tens l’última oportunitat,
de ser persona abans que mascle.
de ser un bon home, com molts d’altres.

No t’enganyis.
No t’aprofitis.

Tu, mascle, ja és temps de canviar.

Comentari: Trob que la poetessa té molta de raó. Hi ha alguns homes que se senten superiors a les dones, però trob que les dones s'han imposar, i s'han d'estimar més i no dependre tant d'ells. No deixar-se endur per la por. Tots tenim dret a viure com volguem, sense barreres.

*Seguim la llum*

(Poema dedicat a en David Garcias Nieto)

Cal girar cua.

No seguir endavant,

amb una tortura,

que no deixa de fer-nos mal.

Cal girar cua,

i reprendre la felicitat.

Ja no hi ha més excuses.

És la nostra oportunitat.

Cal girar cua,

i tornar a començar,

amb noves il·lusions,

que es faran realitat.

Cal girar cua.

P

R

O

U

Això ja s’ha acabat!

La llum és estesa,

allà a la “Meseta”.

I el somriure renaixerà,

amb l’estima vertadera

i l’anellada tranquil·litat.

Ben lluny de la fera.

Ben lluny de la bèstia.

Ben lluny dels problemes.

Ben a prop de la pau eterna.

És la nostra revolució.

És el canvi radical,

que ens espera.

És una nova vida

És una nova lluita.

I potser caurem,

però mai dins el forat.

De terra, ens aixecarem

amb força i voluntat.

Tenim l’amor del nostre costat.

Les cadenes ja s’han trencat.

comentari:Molt profunt.. jo la varitat és que.. l’anyorare moolt pero tant ell com la seva mare és es mareixen comensar una vida nova i moolt millor , que será millor segur!! david moolts d’ànims que saps que tu ho vals i molt esper que tenguis molta de sort (la tendras) esper que la nostra amistad sigui molt més forta i guanyi a la distància.

*Amor nat*

pel bosc, cantant una cançó.
El sol acaronava la meva pell bruna.
I tot d’una, vaig trobar un tresor.
Era una llum feta d’espurnes.

Començà a volar
i jo la vaig voler atrapar.
Fugia i fugia, d’aquí cap allà.
De sobte, enmig del cor, em penetrà.
I des d’aleshores que no deixo de somniar.
Ens calíem i per això ens hem trobat.
Ara la joia és a la meva mar.
Ja tinc la meva altra meitat.
I no la deixaré anar.

Quan et miro, veig la profunditat.
Les nostres ànimes s’han barrejat
Els nostres batecs són a compàs.
Ja no hi ha aturada fins al final.

Et parlo sense parlar.
M’entens sense escoltar.
Et beso l’esperit sa.
M’has ben enamorat.

M’agradaria que sempre anéssim de la mà
pels camins del temps, fins abraçar l’eternitat.

Comentari: simplament un poema que trensmiteix molt d’amor i molta de ternura.

AMOR NAT

Passejava pel bosc, cantant una cançó.

El sol acaronava la meva pell bruna.

I tot d’una, vaig trobar un tresor.

Era una llum feta d’espurnes.

Començà a volar

i jo la vaig voler atrapar.

Fugia i fugia, d’aquí cap allà.

De sobte, enmig del cor, em penetrà.

I des d’aleshores que no deixo de somniar.

Ens calíem i per això ens hem trobat.

Ara la joia és a la meva mar.

Ja tinc la meva altra meitat.

I no la deixaré anar.

Quan et miro, veig la profunditat.

Les nostres ànimes s’han barrejat

Els nostres batecs són a compàs.

Ja no hi ha aturada fins al final.

Et parlo sense parlar.

M’entens sense escoltar.

Et beso l’esperit sa.

M’has ben enamorat.

M’agradaria que sempre anéssim de la mà

pels camins del temps, fins abraçar l’eternitat.

* Por *

Si això què has dit és cert, tinc por. Però no una por qualsevol. És una por d’animalet acorralat, sense rumb, que em fa tremolar com una febrada i bategar el cor en un exercici suïcida que em rebentarà les parets de la vida. No sé en quin cantó del camí em vas trobar, ni recorde amb quins ulls d’astorament et vaig mirar, ni quin miracle vaig desitjar per fugir de les teues mans. Jo no vull que m’estimes ara, precisament ara. Ara que he llaurat el meu espai de solitud inabastable i que he amuntegat maons de vidre gelat al meu voltant perquè no puguen esclafir els murs amb el caliu que degotegen les tendreses. Ara no, que sé el que duren les roses. Ara, justament ara, que ja m’havia conformat amb una estima petita, un sucret, un embast... Jo ja no et feia meua. M’havia tret de sobre la teua empremta, a arraps i mossegades. I mira’m ara l’ànima, plena de senyals de verola, dels petits estralls que configuren la geografia de l’oblit. Encara em vibra la pell amb el cop sec del teu comiat. Encara em recorde assegut davant l’espill, dibuixant una conclusió que em capigués en la doble ratlla del quadern, com una acurada cal•ligrafia on pogués llegir-se que allò nostre fou un amor petit, insignificant, una joguina, el passatger d’un tren aturat. I ara vens tu i em dius que encara m’estimes. I tot es converteix en un amor-allau, un amor-vent que va encenent les roselles en els camps, un amor-riu que deixa peixos d’argent a les vores, un amor-estiu que torna dolces totes les fruites... Tremole de por, sí. Perquè les teues paraules tèbies em regolfen de nou, envaint-me. Nosaltres hem acabat. Ja no m’és possible fer-te un lloc al meu llar de cendres escampades. Ves-te’n! Deixa’m! Què tinc por, perquè fins i tot aquesta freda actitud de dissidència és mentida...

* L'hivern *

Hivern

Ja ha arribat l'hivern,

i bufandes i botes ens posarem.

Agafarem els trineus

i per la neu es tirarem.

Quin fred a l'hivern!!!

Xocolata calenta i torrons

menjarem,

perque de festa ens anirem

i molts regals rebrem!!!

* Tardo *

Tardo

Ja ha arribat la tardor

amb el vent que bufa fresquet.

Agafarem bolets i castanyes

i els menjarem ben torrades.

Els arbres nus, sense fulles.

Veurem anar-se'n les oronetes.

Celebrem Halloween a l'escola

amb bruixes, carabasses i

demonis.

* L'estiu *

L'estiu

Visca l'estiu calorós,

amb platja, poal i banyador.

Gelats mengem

baix un sol abrasador.

Sandia, melons i bresquilles,

tomaques, encisams i bledes

naixen a l'horta i el campet

del meu iaio Vicentet.

* Els pas del temps estacionals convertit en versos *

La primavera

És primavera!!!

naixen molt pardalets i

plens de flors els arbres estan.

Esperem l'Arc de Sant Martí

després de les pluges noves,

És primavera!!!

Arriba la felicitat i la llum,

l'alegria i el nostre sol.

*On podem trobar la poesia? conclusiones de Lluis Caissés *

La Poesía

no sólo está en el crepúsculo,

la rosa,

el mar,

la lluvia,

la pobrecita página en blanco.

Está también en ti, amor,

aún cuando lo ignores,

dudes de lo que digo,

estés contra ella,

la niegues.

Luis Caissés Sánchez


comentario: La poesia , quieras o no siempre la llevas dentro, simpre hay un dia en el que las palabras salen casi sin pensar , puede ser del hecho que estes enamorado i te salga las palabras de los entimientos que llevas dentro de ti por lo que sientes por el ella, tambien de un dia en el que te sientes feliz más que nada de un dia que te llega la inspiración pero siempre llega por algo no viene de la nada.

* La felicitat *

Felicitat

La felicitat per a mi és un dels sentiments i una de les sensacions que més m'agrada tenir. Felicitat no significa tenir-ho tot. A tots ens agradar satisfer els nostres capricis i comprar-nos tot el que volem, però trob que la felicitat no és això. Es pot sentir de diverses maneres. Pot ser felicitat pel simple fet d'estar al costat de la persona que has triat per viure la vida o pel simple fet d'observar el que tens al teu voltant.

Snoopy vs. The Red Baron (Snoopy's Christmas) (CC)

*Snoopy*

L'Snoopy és un dels personatges principals de la tira còmica Peanuts creada per Charles Schulz. És el gos d'en Charlie Brown, i el seu excentricisme el converteix en el seu contrapunt. Va aparèixer per primer cop el 4 d'octubre de 1950.

Snoopy és un gos; creat per Charles Schulz. Snoopy va començar en la tira còmica “Peanuts*” o també coneguda com a “Charlie i els seus amics”. La primera edició va ser al dia 4 d’octubre del 1950, fins al dia de la mort de Charles Schulz, al 13 de febrer del 2000. “Peanuts” va ser inclosa en més de 2600 diaris i traduïda en 40 idiomes diferents. També va guanyar varis premis “Emmy”. Snoopy és el gos de Charlie Brown. En els seus primers anys era un gos normal, a mesura que va anar passant el temps, va agafar característiques més humanes, entenia els seus amics, caminava amb 2 potes...

Comentari: Snoopy , és un dels dibuixos que sempré m'ha agradat molt , sempre le troabt gracios, m'agrada tan que tenc vestantes coses d'ell hehe, també un dia pel meu cumple , com el meus amics saven lo molt que m'agrada, en varen fer ells mateixos, com una caixa d'ell , la varitat que pareixia que estaba comprada de lo ben feta que estaba,era s'noopy demunt la seva caseta :), ma va agradar molt, més per el fet de que ho varen fer tot ells .

* Llum D'or *

S
O
R
R
A

Sóc a terra,
sobre les dunes,
absorbint l’energia tendra,
gaudint de la llum bruna.

C
A
L
I
U

Raigs d’il•lusions
plens de colors.
Arcs de sant Martí
d’iris infinits.

S
O
L

Mulla’m la cara de calor.
Entra dins l’ànima sense por.
Torra’m la pell nua,
mentre la lluna sua

L
L
U
M

Obre la meva ment.
Allibera-la del turment.
Estigues sempre present.
Les idees ens faran eterns.

M
A
R

Endinsa’m a la profunditat
de la calma mediterrània.
No ens cal respirar.
Només amar.

A
M
O
R

Llum d’or.

comentari: Aquest poema m'ha vengut moltes més ganes de que sigui l'estiu, en un moment m'he sentit amb aquell ambient d'estiuet amb la brisa d'un aire fred cuant et poses a l'ombre quan fa un sol ben calent, sobra tot les nits d'estiu m'encanten, passetjar per la platja el vespre amb els amics i ens pasam hores "m'encanta" és el que més anyor de l'estiu, també les festes que fan, no sé... és un ambient que en fa sentir bé, et fa més ganes de pasar-ho amb familia, amics bé en general ben acompanyat hehe.

* Enveja’t *

Som fills d’una mateixa terra.

La nostra genuïnitat és eterna.

Cadascú de nosaltres som diferents,

gràcies a la gran diversitat de sements.


Podíem haver nascut un altre dia.

Podíem haver nascut a un altre lloc.

L’atzar decidí la via

i els gens, el nostre do.


No mirem al costat amb mania.

No mirem amunt amb inseguretat.

No mirem a baix amb superioritat.

Com la nostra, no hi ha cap més vida.


Estimem-nos i estimarem el món.

Un món de colors humans i rodons,

amb valors que ens fereixen i

amb valors que ens protegeixen.


L’autoestima ha de ser la nostra guia.

Envejar només ens farà mal,

entre les sinuoses calbes mentals.

Sota la necessitat de ser altres

jaurem en una mentida,

tot esperant una vida

que no existeix ni arribarà mai.


El temps que és nostre

no ha de ser aliè.

Amagant-nos en la brossa,

no assolirem res.


Enveja’t, ànima pura.

Enveja’t, tu que ets única.

Viu la teva essència bruna

gronxant-te junt a la lluna.


La teva estrella ets tu.

Ella et dóna la llum.


* Carolina Ibac *

comentari: Aquest poema, la veritat que té molta de raó, perquè cada un de nosaltres som únics, com bé diu el poema que tu tens la teva propia llum, no hi ha perquè envejar a una altre persona , perquè cada un té una llum diferent i és el que ens fa especials i brillar de manera única.

*El realismo*

El Realismo literario es una corriente inventada por el escritor y contertulio francés Jules Champfleury (1821-1889), quien por primera vez definió su arte como ‘realista’. El realismo literario se halla inscrito de un movimiento más amplio que afecta también a las artes plásticas, al cine (Neorrealismo), a la fotografía (que surge con él en el siglo XIX), y a la filosofía de la ciencia (Karl Popper y Mario Bunge). Las obras realistas pretenden testimoniar documentalmente la sociedad de la época y los ambientes más cercanos al escritor, en oposición a la estética del Romanticismo, que se complacía en ambientaciones exóticas y personajes poco corrientes y extravagantes.

Evolución del realismo europeo

El origen del realismo literario europeo hay que buscarlo en la literatura española medieval y la novela picaresca española y, en concreto, en la versión que configuró sobre esa tradición el novelista Miguel de Cervantes. El desmitificador modelo cervantino influyó poderosamente en la literatura europea posterior, pero el descrédito por el que pasó el género narrativo durante el siglo XVIII aplazó su influjo europeo hasta bien entrado el siglo XIX, salvo en el caso de Inglaterra, que en el siglo XVIII comenzó su propio realismo de la mano de Henry Fielding y Tobias Smollett, y del que buena parte de los escritores realistas posteriores son deudores.

Características

• Procura mostrar en las obras una reproducción fiel y exacta de la realidad.
• Hace un uso minucioso de la descripción, para mostrar perfiles exactos de los temas, personajes, situaciones e incluso lugares; lo cotidiano y no lo exótico es el tema central, exponiendo problemas políticos, humanos y sociales.
• Rechaza el sentimentalismo, muestra al hombre objetivamente pues da toques de una realidad dura.
• El lenguaje utilizado en las obras es coloquial y crítico, ya que expresa el habla común y corriente.
• Así como rechaza lo sentimental, de igual forma lo espiritual, dando como resultados toques individualistas.
• Las obras muestran una relación mediata entre las personas y su entorno económico y social, del cual son exponente; la historia muestra a los personajes como testimonio de una época, una clase social, un oficio, etc.
• Temas relacionados con los problemas de la existencia humana.
• El autor analiza, reproduce y denuncia los males que aquejan a su sociedad.
• Transmitir ideas de la forma más verídica y objetiva posible.

La literatura realista

El Realismo supuso una ruptura con el Romanticismo, tanto en los aspectos ideológicos como en lo formales. En ideas, los escritores dejaron de centrarse en sí mismos y pusieron su interés en la sociedad, observando y describiendo objetivamente los problemas sociales. En cuanto a la forma, intentaron reflejar fielmente la realidad, y para ello se valieron de la novela. Y en cuanto a la expresión prefirieron un estilo más sencillo, sobrio y preciso, en el que adquirió relevancia la reproducción del habla coloquial, es decir, niveles de lenguaje según los personajes, especialmente en diálogos.

Autores:



Juan Valera

Hijo de José Valera y Elena y de Dolores Alcalá-Galiano, marquesa de la Paniega. Estudió Lengua y Filosofía en el seminario de Málaga entre 1837 y 1840 y en el colegio Sacromonte de Granada en 1841. Luego inició estudios de Filosofía y Derecho en la Universidad de Granada. Empezó a ejercer la carrera diplomática en Nápoles junto al embajador y poeta Ángel de Saavedra, Duque de Rivas; allí estuvo dos años y medio aprendiendo griego y entablando una amistad profunda con Lucía Paladí, marquesa de Bedmar, "La Dama Griega" o "La Muerta", como gustaba de llamarla, a quien quiso mucho y que le marcó enormemente. Después, distintos destinos lo llevaron a viajar por buena parte de Europa y América: Dresde, San Petersburgo, Lisboa, Río de Janeiro, Nápoles, Washington, París, Bruselas y Viena. De todos estos viajes dejó constancia en un entretenido epistolario excepcionalmente bien escrito e inmediatamente publicado sin su conocimiento en España, lo que le molestó bastante, pues no ahorraba datos sobre sus múltiples aventuras amorosas.

Benito Pérez Galdós

Benito María de los Dolores Pérez Galdós^[1] (Las Palmas de Gran Canaria, 10 de mayo de 1843 - Madrid, 4 de enero de 1920), conocido como Benito Pérez Galdós, fue un novelista, dramaturgo y cronista español. Se trata de uno de los principales representantes de la novela realista del siglo XIX y uno de los más importantes escritores en lengua española.
Galdós era el décimo hijo de un coronel del ejército, Sebastián Pérez, y de Dolores Galdós, una dama de fuerte carácter e hija de un antiguo secretario de la Inquisición. Su padre inculcó en el hijo el gusto por las narraciones históricas contándole asiduamente historias de la Guerra de la Independencia, en la que había participado. Su imaginación fue desbordante ya desde muy joven.

Leopoldo Alas "Clarín"

Nació el 25 de abril de 1852 en Zamora, donde se había trasladado su familia desde Oviedo, al ser nombrado su padre, Genaro García Alas, gobernador de la ciudad leonesa.^[1] Leopoldo fue el tercer hijo del matrimonio.

En la casa se hablaba continuamente de Asturias y su madre, Leocadia, con cierta nostalgia, contaba relatos de aquella tierra de sus antepasados (aunque ella tenía también hondas raíces leonesas). Este ambiente influyó en gran medida en el espíritu del niño Leopoldo que desde siempre se sintió más asturiano que zamorano, aunque a lo largo de su vida conservó un cariño especial por las tierras que lo vieron nacer.